Josep Porcar: “La realitat es pot poetitzar en 140 caràcters”


Nascut a Castelló de la Plana el 1973 és un poeta, dissenyador gràfic i periodista. Què va ser primer?
Primer el poeta va ser. Vaig començar a escriure els primers gargots als set o vuit anys; la meva mare encara guarda aquestes coses. Però així amb la intenció i amb voluntat creativa i amb una certa consciència de saber el que estava fent, que era escriure, potser a partir dels catorze anys, en l’adolescència.
I d’allí ja vaig recollir un munt de poemes que tenia per casa, els vaig poder reunir en uns volums, -coses que no podré ensenyar a ningú mai-. Als setze anys em vaig presentar al primer premi de poesia i a partir d’allí, ja, el riu que et porta.

Va ser així totalment d’imprevist?
No, no perquè jo, per exemple, vaig tocar molts pals. Vaig fer cursos de guitarra, vaig estudiar dibuix, vaig fer classes de cant, vaig jugar a tenis durant molt temps… vaig fer moltíssimes coses fins que definitivament un dia… bé un dia, un any, una temporada, sí que vaig veure que a mi el que m’agradava realment era escriure. Però fins arribar a això em va tocar patir moltíssim per descobrir quina era la meva vocació.

Quins són o han estat els seus referents? Té algun autor o poeta preferit?
Sí, dona. Si em dius de l’adolescència, el que em va marcar aleshores, com a molts poetes de la meva generació va ser Vicent Andrés Estellés, el que va ser el poeta de referència, el poeta que en els anys vuitanta, noranta era el gran poeta valencià, i així és com arribava també a les escoles, als instituts, etcètera. I gràcies a l’Estellés vaig poder començar a obrir un poc el camp i conèixer altres: Marc Granell és un dels altres poetes que admiro i que encara és viu… i tant viu, l’altre dia vaig estar amb ell! I bé, a partir d’aquí ja vas obrint camins, les branques es fan més espesses i trobes més autors, vas descobrint.
Això en literatura catalana, i després en literatura castellana, doncs el que hi havia, el que l’antic règim ens venia, no? Machado, Lorca i tots aquests.

Així mateix es va llicenciar com a periodista i va treballar durant uns anys al Diario Levante de Castelló. Què el portà al món del periodisme?
Doncs després, passat el temps em pregunto què em va portar al periodisme, perquè crec que el mateix fet era l’afany comunicatiu que tinc, la idea de sentir-me jo una mica com a mèdium, o com a persona que intenta comunicar les coses que veu de la millor manera possible. Això implica fer-les amb concisió, fer-les amb rigor, fer-les amb estima també, amb ganes, amb preocupació per allò que fas. I jo creia que el periodisme era això, i en bona part ho hauria de ser, no?
Quan vaig començar a fer periodisme jo volia fer això; de fet vaig entrar al Levante treballant en la secció de –no sé com en diuen avui- “especials”, o “extres”. Això significava que igual un cap de setmana treballava en un especial d’una fira de construcció, o sobre qualsevol altre gremi com pot ser la ceràmica, o també sobre festes de pobles, etcètera.
Però no era manera de guanyar-se la vida. Després em vaig dedicar a fer cultura. I bé, no és que allò no m’acabés d’agradar, sinó que les condicions de vida eren bastant precàries. El cas és que jo no tenia un contracte per treballar; no tenia ni tan sols un contracte per treballar els caps de setmana, que era la modalitat en la qual funcionaven els altres periòdics -“Mira, no et fem un contracte fixe però en tindràs un de cap de setmana i com a mínim cotitzaràs una mica i tal”-  jo no tenia ni això, no tenia res. I arribat a cert punt vaig parlar amb el director, li dic “solucionem això, que pugui seguir endavant aquí”, que tens vint-i-cinc anys, has de fer vida, has de llogar un pis… viure; necessites viure. I això no va ser possible.
Aleshores vaig plantejar canviar de vida laboral i treballar en les arts gràfiques, que m’obria un altre camp professional on investigar, i a més dedicar-me igualment a la comunicació, perquè fent disseny gràfic no deixes de fer comunicació.

Parlant d’això, -de passar-se al gremi de dissenyadors gràfics-, parli’ns una mica de la portada del seu nou llibre: Llambreig. Què ens vol dir?
No sé si ho sabreu, la portada la va fer el senyor Oriol Malet, que és qui porta el tema del disseny de la revista Time Out. A partir del primer poema del llibre, que es diu “Refracció”, en el qual jo parlo d’una experiència que vaig tenir de menut, quan agafava un espillet i feia la rateta al balcó de la casa dels meus pares, ell va pensar que la millor manera de comunicar allò era agafar el “llambreig”, posar les lletres així llambrejants, com si es dupliquessin, i ficar allà un mirallet.
És una portada trencadora, atrevida. En el primer moment que la vaig rebre em va costar d’identificar amb allò que jo havia escrit. No perquè no estigués l’espillet i estigués el llambreig, sinó perquè realment, no sé si dir-ho així, era molt moderna per al que és el consum de poesia, o de volums de poesia materialitzats que s’ha fet fins ara. Però l’editorial estava molt convençuda que allò funcionaria, que volien fer un canvi en el que és la línia de disseny, i jo finalment fins i tot vaig quedar content, i vaig reconèixer que, a qui està passejant per una llibreria i està mirant llibres, fullejant i així li podria cridar l’atenció i la gent podria atrevir-se a agafar allò a veure què era.

Parlava d’aquest joc de quan era petit, que jugava amb el mirall… encara ho fa avui? O és una mica el que intenta fer amb la poesia?
No, ara ho faig amb el nebot, que té cinc anys i li ensenyo a fer la punyeta a la gent amb l’espillet; però jo ho faig fent poemes.

Creu que realment val la pena cridar per intentar canviar les coses, o quin és el seu mètode?
Bé, cridar segons com. Perquè en poesia això és un debat que ve de molt lluny; si ens remuntem a la època reivindicativa de la poesia catalana dels anys seixanta i setanta, llavors ja hi havia un debat sobre si la poesia havia de dedicar-se a cridar o a protestar, i a rebel·lar-se d’una manera òbvia i evident, fins al punt que pot caure en el pamfletisme.
Jo sóc de l’opinió que tota poesia, fins i tot aquella que no és expressament reivindicativa, ho és. L’altre dia va morir Juan Gelman. Ell té una frase que diu “Toda poesía es hostil al capitalismo”. Aleshores, Lorca, sense ser obertament reivindicatiu, o poesia de protesta, té molt de protesta i de reivindicatiu.
En els primers llibres que vaig escriure potser sí que estava més en aquesta línia de… no diria pamflet, perquè jo no he escrit mai pamflet, he intentat sempre fer poesia, però sí que em preocupo molt pels temes morals i ètics, més que no per una poesia política. No faig poesia ni de dretes ni d’esquerres; faig poesia basada en uns valors que he adquirit al llarg de la meva vida.
Segona part, si fins ara això ho he fet, fins a Llambreig, hi ha una primera part que podria titllar-se d’això, no? De poesia més de crit o de protesta o de rebel·lió davant de certes coses que ens han estat passant en els últims tres anys, que coincideixen amb la crisi econòmica. Comprenc també que tot el que havia de dir sobre tot això ja ho havia dit, i hi ha un moment que acabes una mica cansat de dir: “és que ja ho he dit això, per què tornar-ho a dir? Vaig a dir altres coses”. A la segona part del llibre Llambreig, ja reprenc aquesta altra línia que treballa més la imatge, que conté més el discurs, que destil·la més poquet a poquet, gota a gota, i defujo ja el que és aquesta riuada de mala llet, que a vegades, vulguis o no, s’escola pels versos.

Precisament tenia un blog, Blogs de Lletres , pel qual va rebre el premi Lletra el 2007. Què el diferenciava perquè li donessin aquest premi a la millor pàgina web?
Bé, vaig estar molt content, sobretot perquè era un reconeixement al que jo dic que és una espècie de rellotge de corda, perquè funciona una mica sol. El Blogs de Lletres va ser un treball important en aquell moment perquè calia indexar tots els blogs de lletres que anaven sortint, i l’hiperblog el que fa és recollir cadascun dels últims apunts que aquests blogs publiquen en xarxa i els indexa, i dóna a conèixer per ordre cada dia les últimes notícies que hi ha sobre el tema amb un disseny i d’una manera que sigui visualment atractiva i fàcil d’accedir, i t’evita anar blog a blog a buscar qui ha dit què cada dia. I sempre sense cap prejudici, en el sentit que no perquè un faci contes, o perquè un, de tant en tant, faci un apunt de política, doncs no passa res. Simplement, això sí, hi ha d’haver un cert rigor, que estigui una mica treballat allò que s’escriu, que no siguin poemes d’amor cursi, com qui diu; cal revisar que hi hagi cert nivell.
I dic que és com un rellotge perquè això cal que es vagi revisant cada trimestre perquè vegis que el rellotge funciona, però s’indexa automàticament. I enviar a Twitter també les últimes piulades dels blogs que s’han actualitzat… en fi, no requereix que jo hi estigui al damunt contínuament a veure si allò va o no va.
Després va haver-hi un segon intent, que és un camp que ja vaig veure que no havia de cobrir jo, que no hi arribava personalment com a factòtum, i era que el Blogs Lletres a més a més tingués una secció de col·laboracions literàries on la gent pogués entrar i deixar la seva opinió o la seva ressenya sobre un llibre, etcètera. En aquell moment quan vaig pensar això va sortir Núvol, i Núvol ja fa això molt bé. Aleshores vaig pensar “Blogs de Lletres ja fa el que fa, i ho fa prou bé, no cal que em fiqui aquí”. I bé, Núvol està fent una feina espectacular en aquest sentit, per tant, enhorabona.

Com creu que afecta Internet i les noves tecnologies a la literatura en general, i a la poesia en concret?
Afectar afecta per a bé i per a mal. Es pot convertir igual en una eina magnífica per a publicar com en una malaltia. Malaltia en el sentit que tot és publicable. No hi ha un editor, no hi ha uns filtres; el filtre ets tu, i nosaltres, els humans, ja sabem com som; a vegades no ens fiquem cap filtre a nosaltres mateixos.
El lector és el primer editor, “això ja ho he llegit, això no m’interessa, vaig a llegir aquest altre blog de poesia que m’agrada més”. I existeix aquesta llibertat. Com afectarà? És molt complicat encara de dir, tot i que ja portem un temps… realment podríem dir que portem ja cinc anys en els quals la poesia -i la literatura en general- s’està escolant per tota la xarxa i no podríem dir que hi hagi una revolució, o hi hagi un canvi de paradigma evident.
Fins i tot, jo no veig que la gent hagi deixat de comprar més poesia que abans, en format llibre. Fins i tot diria que se’n compra més; perquè la xarxa, el que ha permès, és que la gent vagi a la llibreria a veure què hi ha d’aquell escriptor que s’ha donat a conèixer en xarxa. Això ha anat molt bé per als que ja eren poetes, i ha servit perquè se’n coneguin més. Aquest és un dels efectes.

Dedica un poema a Twitter: “Piuladissa”. Twitter pot ser poètic?
I tant, sí. Jo intento fer-ho, però intento no abusar-ne tampoc. No faig piulades poètiques tots els dies, sinó de tant en tant hi ha un “dring”, una cosa, un detall de la realitat que es pot poetitzar; la pots poetitzar en 140 caràcters. I d’alguna manera la intenció és d’embellir una mica la vida, no hi ha res més que això: una cosa que et provoca cert sentiment i la vols compartir. I a Twitter hi ha de tot, hi ha coses molt lletges, hi ha política, hi ha tantes coses, que dius “escolta, una mica de poesia, una piulada poètica crec que no farà mal, ben al contrari”.
També seria molt trist que tothom estigués fent piulades poètiques perquè al final les avorriríem, però jo crec que, com a poeta, fer de tant en tant una piulada poètica, doncs és agradable i ho faig, no té més.
Que el Twitter es pot convertir en una eina per a fer poesia? Doncs no, no és el seu lloc, no sé podrien fer un Twitter de poesia, però no sé si això podria funcionar.

Quines serien més o menys les avantatges que aportaria el món de les xarxes socials a la poesia?
No sabria dir-t’ho, perquè igual que podrien aportar avantatges les xarxes socials podria aportar-ne fer més recitals, o fer més teatre amb poesia, o si la poesia es pogués barrejar amb la dansa –una dona ballant i darrere algú recitant amb música-. El que és la materialització de la poesia, o l’exhibició de la poesia té molts camps inexplorats, fins i tot més que no pas Twitter, i tot això es pot posar en marxa sempre que hi hagi ganes i voluntat.
Les tecnologies són, simplement, una eina més que permet fer això, i que permeten arribar a moltíssima gent. Aquesta és la gran avantatge i també el gran perill.

Podrien ser la gran amenaça en contra de les trobades, de fer diferents activitats…?
No es pot convertir les tecnologies en un substitut de les trobades entre les persones per a compartir, cara a cara, tot allò; perquè a més l’emoció canvia molt. L’emoció en el Twitter, igual que llegint un llibre, és una cosa molt personal que sents tu davant d’allò que estàs llegint. Però en persona, com pot ser el recital d’anit o com pot ser en un escenari, jo crec que és impagable; això no es pot canviar, i caldria que es fes més, això s’ha perdut.

I per acabar, què és més fàcil: explicar el món en prosa o en vers?
Per a mi en vers.
Jo sempre, quan escric alguna cosa, trio molt les paraules, fins i tot en prosa, fins el punt que no faig prosa. Les trio i busco el sentit més idoni.
Per a mi poesia, hi ha qui s’expressa en prosa, però jo no puc, em costa moltíssim. Si he de fer una redacció periodística evidentment no puc fer poesia, però he de recordar que quan vaig fer un especial sobre ceràmica no tenia absolutament cap informació sobre una empresa que feia uns taulells en els quals intervenia l’aigua, -però jo allò no ho vaig entendre gens-, no entenia el que m’estaven contant. Aleshores jo em vaig inventar tot el reportatge i vaig parlar sobre l’aigua, i després quan ho vaig publicar va venir l’empresari en qüestió, -perquè allò era pagat pel periòdic-, i em va donar les gràcies “molt bé, molt bé, això que has escrit és molt bonic sobre la nostra empresa” i “jo m’ho he inventat tot perquè no sé què és el que feu”. Sí, sí, vaig fer un reportatge poètic.

Un nou gènere doncs…
(Riu). Sí, un nou gènere, però espero que no prosperi.

Josep Porcar amb Barcelona en clau de poesia

Josep Porcar, després de l’entrevista realitzada per “Barcelona en clau de poesia” /         Foto: L.Bernis

Relacionat:
Notícia de la presentació de “Llambreig” de Josep Porcar
Poema “Un estrany balanceig” de Josep Porcar

Anuncis

3 pensaments sobre “Josep Porcar: “La realitat es pot poetitzar en 140 caràcters”

  1. Retroenllaç: 11 poetes amb àngel | Barcelona en clau de poesia

  2. Retroenllaç: “Un estrany balanceig” – Josep Porcar | Barcelona en clau de poesia

  3. Retroenllaç: Josep Porcar presenta “Llambreig” a Barcelona | Barcelona en clau de poesia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s