Casasses, Dolors Miquel i Pedrals omplen La Poeteca

Enric Casasses, Dolors Miquel i Josep Pedrals, (d’esquerra a dreta) durant el recital /    Foto: L.Bernis

Enric Casasses, Dolors Miquel i Josep Pedrals, tres dels poetes catalans més prolífics del panorama actual, van unir els seus estils particulars per oferir un recital conjunt a l’espai La Poeteca. Una sala completament plena va presenciar aquest acte en què els tres autors s’anaven tornant per llegir, o dir de memòria en algunes ocasions, alguns dels seus poemes.

Casasses, que va recitar tots els seus poemes de peu, va oferir un repertori molt variat, des d’un dels primers poemes, dedicat a l’església de Sant Miquel de Besan (Pallars Sobirà) fins a la citació d’algun poema de Follas Novas, de Rosalía de Castro. Entre aquests dos extrems, el poeta més veterà va llegir poemes que parlaven del seu pare -químic i ateu-, de figures femenines i de la poesia de l’experiència, per acabar amb uns versos sobre la bondat.

La poetessa lleidetana, Dolors Miquel, va optar per presentar alguns poemes inèdits com ara “Incògnita” o “L’home a qui cap terra arrela”; aquest últim, dedicat a la diada de l’11 de setembre va ser un dels més reivindicatius de la vesprada. Després d’una tanda en què van predominar els poemes de més càrrega emocional, com la pròpia autora va reconèixer, va canviar radicalment de to per llegir alguns poemes curts molt més humorístics. N’hi va haver per als matrimonis, alguns amb rerefons feminista i, fins i tot, els que va denominar com “consells per a dones joves”.

Josep Pedrals, el més jove dels tres, va aportar ironia i humor amb poemes de diverses llargàries, però sempre peculiars, que l’allunyen de tota catalogació possible. Els espectadors van poder escoltar i veure -Pedrals gesticula amb tots els seus poemes-, el que ell va anomenar un “intent de poesia social”, uns versos en referència a la bohèmia negra, a l’infinit, a la poesia com a encanteri, i, fins i tot, un poema amb paraules inacabades. El poeta va completar algun dels seus poemes amb explicacions prèvies sobre què l’havia dut a aquella idea.

En torn a les deu, va claudicar l’acte Dolors Miquel qui va demanar a Casasses i Pedrals que fessin els cors a una cançó que va aconseguir que l’audiència acabés aplaudint al seu ritme, mentre la poeta recitava de memòria la llarga cantarella.