Montse Vergés firmant un exemplar de “Fractals de lluna, sutge, mel i mató”
Montserrat Vergés va presentar a l’Ateneu Barcelonès la seva primera publicació “Fractals de lluna, sutge, mel i mató”, una recopilació d’escrits tant en vers com en prosa, una “miscel·lània amb esperit poètic, on es barregen històries curtes, aforismes, poemes i algun altre gènere que hi cueteja” segons Dolors Miquel, autora del pròleg.
Vergés, coneguda fins ara més pels seus orígens que pels seus propis escrits, va estar acompanyada per un nombrós públic a qui va agrair reiteradament la seva presència. A més, va reconèixer que aquest “fill seu” tenia una maternitat compartida amb totes aquelles persones que l’han acompanyat i que l’han animat a treure a la llum les seves peces literàries.
Maria Lluïsa Pazos, editora de LaBusca edicions, i també professora de literatura de l’escriptora, va ser l’encarregada d’introduir l’acte i va descriure Montserrat Vergés com una persona “orgullosa del que ha après i del que viu”.
Precisament aquesta vitalitat es transmet en el seu llibre que és “una exaltació de vida” i que mostra la nena que tothom porta a dins i que Vergés no ha deixat de ser. Pazos va concloure assegurant que el pitjor era “penedir-se del que no hem fet, no del que hem fet, ja que és millor equivocar-nos”.
Xelo Llopis, poeta, es va encarregar de la presentació, va fer la presentació en forma de carta a Vergés, on li deia que despullava els sentiment “llegir-te a tu és estar amb tu”. Va dir a la poeta que duu la literatura a les venes, i no només pels cognoms -ser filla del gran poeta Joan Vergés, sens dubte, ha de marcar-, sinó per la forma com escriu “per ser. Escriure per néixer. Fins i tot escriure per morir. Per estimar. Per oblidar. Escriure com a punt de partida, com a camí i com a hostal d’arribada”, segons podem llegir al pròleg.
L’autora no va recitar cap poema, sinó que va elegir persones que ho fessin en el seu lloc. Els assistents també vam poder gaudir de poemes musicats, com va ser el cas de l’emotiva “Carta al meu fill gran”: “No et faci vergonya meravellar-te amb la bellesa i amb la natura. No tinguis por del ridícul ni del rebuig quan t’enamoris”.
El recital va acabar amb “A vegadesem despentina la música de violins dissonants i poc harmònics” i una llarga cua de gent esperant que l’autora els firmés l’exemplar del seu primer recull d’escrits.
Barcelona en clau de poesia 