Entrevista a Laura Bernis, una de les components de “Barcelona en clau de poesia”

Laura Bernis Prat, una de les integrants de “Barcelona en clau de poesia”, ha estat entrevistada per la Revista Bearn.

Autora de “Les Històries de Labepra” i “Les Històries de Labepra i l’Espasa Negra” (Arola Editors) amb tan sols 16 anys ja tenia dos llibres publicats. Dirigit al públic infantil i juvenil, també realitza visites a les escoles, sent tota una motivació per als nens tant per la lectura com, fins i tot, per l’escriptura.

No us perdeu l’entrevista a: http://revistabearn.com/2014/04/15/laura-bernis/
I si voleu saber més sobre ella, entreu al seu blog: www.labepra.com

Enhorabona, Laura!

 

La poesia es muda de blau per l’autisme

Aprofitant el Dia Mundial de l’Autisme, 2 d’abril de 2014, es va presentar el llibre “Trenquem el silenci amb la poesia” al Casal del metge, a Barcelona. En aquest, hi han participat 150 poetes i persones relacionades amb el món de l’autisme. Un poemari de Viena Edicions i Projecte Àgatha, amb el que es pretén trencar les barreres encara existents entre la societat i el món de l’autisme, encara molt desconegut per la majoria.

Marta Pérez i Sierra i Eduard Miró van presentar i conduir en tot moment l’acte, en el que també hi participà Laura Borras, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Seguint l’ordre les lletres de la paraula “autisme”, van pujar a l’escenari diferents poetes dels quals el nom, cognoms o títol del seu poema començava per una de les respectives lletres.

El pianista Salvador Pané va amenitzar la presentació musicant poemes i l’escultor Philippe Lavaill va donar l’obra realitzada expressament per la festa solidària a Gabriel Maria Pérez, pare d’Àgatha, qui dona nom al projecte, a la vegada que l’acte va concloure amb una emotiva cançó interpretada per l’avi de la nena.

“Per Sant Jordi” – Montse Vergés

…i llavors la princesa va ferir de mort el cavaller que no parava de molestar. Va alliberarla dragona esporuguida, va muntar al damunt del seu llom i van marxar a un país llunyà on ningú no les va tornar a mirar mai de reüll pel foc dels seus petons. Des d’aquell dia, el rei va adonar-se que res no havia estat mai com li havien fet creure, que no hi havia res més anormal que una normativitat imposada. I tots van ser feliços i van menjar pastissos.