…i llavors la princesa va ferir de mort el cavaller que no parava de molestar. Va alliberarla dragona esporuguida, va muntar al damunt del seu llom i van marxar a un país llunyà on ningú no les va tornar a mirar mai de reüll pel foc dels seus petons. Des d’aquell dia, el rei va adonar-se que res no havia estat mai com li havien fet creure, que no hi havia res més anormal que una normativitat imposada. I tots van ser feliços i van menjar pastissos.
Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.
dents llengua llavis i alvèols palatals
se saben en mi aliar
fins a conjurar
les més dolces paraules
carícia xiuxiueig tendresa besada.
que l’amor com el menjar
ha de ser ric en calories i ben gustós
cheesecake browney tatin
robiols de moniato brossat i cabell d’àngel.
tan bona menjua se sap
sòlida i fidel aliada
així jo vull entregat amant
que li agradi menjar i ser menjat
i es llepi els dits
després de cada àpat
Batec, M.Antònia Massanet
Relacionat:
Notícia de la presentació del llibre “batec” de Maria Antònia Massanet
el que afavorim ens delata,
sigui la pila de llibres,
sigui un munt de fotografies.
per exemple: la vols a ella.
vint anys després inicio
el retorn cap a allò.
allà, agra, amb la veu
de dona dura dansa.
Aquí us oferim un tastet del recital de “Poesia amb accent de dona”, una petita selecció de versos -joies- que van ser recitats a La Poeteca amb motiu del dia de la dona.
“Florida, sí, però de gestos lents. Podrida, sí, però perquè em dóna la gana” – Ester Andorrà.
“La llibertat és el tirant d’una samarreta que du l’altre” – Rosa Maria Arrazola.
“I que broti qui vulgui” – Annie Bats.
[a tots aquells que s’hi enfonsaren]
Aigües de Lampedusa
surant porteu a la mà
humans, fredor, espines
horror de naufragar.
Sota la màscara,
la cosmètica.
Sota la cosmètica,
el llanterner que volia ser poeta,
el jutge que volia ser pallasso,
el botxí que volia ser metge,
el pacifista que volia ser militar,
el capellà que volia ser ballerina.
Té uns ulls que hi caus dins,
rodoles abís enllà,
t’engoleix una espiral que s’empetiteix,
et xucla el negre absolut,
viatges a l’oblit sol, desolat,
un pou cec, el buit ple.
Et fons en el parany
d’uns ulls meravellosos,
esquer golut de la bellesa.
Més enllà, no hi ha res.
La il·lusió es fa miques
i esdevé pols.
El pòsit de l’alè cansat.
Regna un mar fosc ignot.
Relacionat:
Notícia de la presentació de “El camí que desa les hores” d’Albert Planelles
Safrà finíssim -sol de tarda, amb pols-,
I a caramull, davant la tenda,
àloe, benjuí, sàndal, canyella…
Mercat de les espècies: compacta
avinguda d’olors. La pura gràcia
sensual, a la vora del desmai.
Reclam dels venedors -de rostre bru,
amb ulls que llampeguegen-, temptadors,
sinuoses paraules, en un àmbit
fora del temps. Ens ofereix un te
un noi, enamorat de Xahrazad.
El lokum i els pistatxos:
la delícia turca, al paladar
de l’europeu raonador, feixuc.
Sota la groga llum del sostre, amb plaques
d’un vidre alt, translúcid,
s’allarga un somni irrepetible:
la vida s’ha aturat en un moment de gràcia.
Catalunya és dir bon dia a les sis del matí.
Catalunya és un rellotge sense memòria.
Catalunya és un núvol negre damunt un polígon.
Catalunya és una autopista de peatge.
Catalunya és un castell sense una princesa.
Catalunya és una rosa dins un llibre.
Catalunya és un premi literari.
Catalunya és un embús de trànsit.
Catalunya és un camí de pedres que ens porta a casa.
Catalunya és mare i germana.
Barcelona en clau de poesia 