“Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger”
Costa i Llobera va ser un dels poetes invocats ahir per celebrar el desè aniversari del cicle “Poesia als parcs. Lletres i Paisatges”. La omnipresent Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, també va adduir fragments de Martí i Pol, Ruyra i Ponç Pons, entre d’altres literats. I és que tot i ser un recital de Joan Vinyoli, per commemorar els cent anys del seu naixement, quan es parla de la unió entre poesia i natura els grans noms de la literatura són inevitables. El conseller de cultura Ferran Mascarell, Josep Melero, de l’Àrea d’Espais Naturals i Joan Puigdollers, regidor de Medi ambient com a encarregats de presidir l’acte van voler agrair tothom implicat en el projecte per haver-lo mantingut viu. Mascarell va voler destacar en tot moment la importància de mantenir un compromís amb la cultura perquè un país pugui mantenir la seva singularitat i ser, així mateix, universal.
Acabada la part institucional, la música d’Adrià Grandia -expert en viola de roda- ens va portar literalment a una altra banda i els assistents vam seguir-lo encisats tal com succeïa en el famós conte del flautista d’Hamelín. No era l’únic guia: l’experta en dansa vertical Ana Rubio ens acompanyava amb el seu ball bellugadís giravoltant per terra, saltant pel arbres i enfilant-se per la barana de les escales de la Residència Universitària Ramon Llull.
Era allí on ens dirigíem, concretament a la capella modernista on la llum que entrava pels vitralls de colors atorgaven una atmosfera poètica idònia per acollir un recital protagonitzat pels versos de Joan Vinyoli. El tàndem format per Esther Xargay i Carles Hac Mor es va encarregar de presentar els poetes que participarien en aquell acte destacant la diversitat d’edats i de dialectes de la llengua catalana “tenim mallorquí, barcelonès, tortosí, alguerès…”.
Els poetes es van anar succeint un rere l’altre. El primer va ser Jordi Aligué -no només poeta sinó fotògraf i pintor, el que en diríem un artista total-, “sé prou que tinc perduda la partida, que de res no serveixen els breus moments de descans entre joc i joc”, de “Passing-shot”, que fa del tennis una metàfora de la vida.
El va seguir l’alguerès Antonio Coronzu, que va escollir per la ocasió “Per molt que ens abraçem i que ens omplim la boca de boca i que ens mesclem els cossos, mai no som un”. El català afrancesat d’Annie Bats va entonar “Les boies”, per intentar “de dir la llum de la foscúria de la mar encrespada a trenc de nit”.
Àngels Gregori va recitar en el seu valencià “El vell i el mar” i “Primer d’any”, convidant-nos a brindar “després alguna copa junts”. Maria Antònia Massanet, compromesa activista poètica, tampoc no va voler faltar a la cita. “L’acte darrer”, amb cita de Pascal inclosa, va ser el poema elegit per la mallorquina; una mirada cap a dins, a la casa d’un mateix afirmant que “no crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols”.
Vinyet Panyella va fer una picada d’ullet a Ramon Llull -adient per l’emplaçament- amb el poema XV del Llibre d’amic “m’he desullat de tant mirar-te, m’has emboirat de solitud”. Paulalba, la més jove, ens va donar a elegir entre “L’una cosa o l’altra”; va llegir també “Sovint” sentenciant que “els dies vénen i se’n van” per acabar de memòria amb el final de “Liebeslied”.
L’últim a recitar va ser també el més veterà Francesc Garriga, que va començar explicant com havia conegut Vinyoli. Garriga va escollir “Aquàrium” i “Un home està cavant” per parlar dels petits plaers “vagament pensa en les coses petites de la vesprada; sopar calent, dona, llit”, poemes d’Encara les paraules, llibre que el propi homenatjat li havia dedicat.
L’acte va concloure com havia començat: amb música. Aquesta vegada amb la veu i el piano de Bikimel, que va convertir en cançó “El Borni” de Vinyoli: “Morir d’un llamp és el que vull, no pas al llit”.
Una copa de cava abans de marxar i llarga vida a la poesia, ja sigui al parc o a la capella.
Barcelona en clau de poesia 